La clau de tot


La clau no encaixava al pany. Hi ha moltes formes estranyes de acabar una jornada, i esta només era una d’elles. La nit era fosca. Un vent gèlid baixava des de les muntanyes, glaçant la rosada. Jo em trobava al bellmig del carrer, superat per les circumstàncies. Al anar-me’n havia tancat la porta amb clau, n’estava del tot segur. Amb la mateixa clau que ara reposava sobre la meua mà, inert, inútil.

Si fos casat, pensaria que la meua dona m’havia fet fora de casa. Però visc sol. Embolicat en una solitud infinita, hauria perdut la raó? Com estar-ne segur? Cap boig es reconéix com a tal.

Les orelles em feien mal pel fred. El meu alè semblava que s'anava a convertir en gel abans d’escapar al cel. De sobte, el cor em bategà més fort, com els cascos d’un cavall colpint a terra en plena cursa. Un llum s’havia encès dins de la casa,  de ma casa! Una ombra es dibuixava a la paret del meu dormitori. Tremolava sobre el llenç de maó, mentre passejava impunement per cada metre quadrat de l’habitació. El fred s’havia esvaït. Una ona de foc navegava pel meu interior, buscant un punt d’escapament que l'alliberés.

A la fi un crit. Una alenada d’ira va sortir de la meua gola, com una amenaça divina. La porta de vidre del balcó s’obrí. Jo apretí el puny tan fort, que la sang em brollà càlida i humida del palmell de la mà. Una figura masculina m’observava des de dalt. El vaig reconéixer. Vaig somriure. Era l'home que veia tots els matins davant l’espill.
Publicar un comentario